Crèdits

Fundació Bancària “la Caixa”

Idea original i guió:
Ivo Fornesa

Disseny i producció de l’interactiu:
El taller interactivo, SL

Il·lustracions:
Carlos Lluch

eduCaixa

Cultures del món

Coneix en XiaoHu, de la Xina

Recurs educatiu microsite
eduCaixa
Off
On

Coneix en XiǎoHǔ, de la Xina

XiǎoHǔ
Situa la Xina
Posa’t a prova

Aquesta és una història sobre en XiǎoHǔ, un nen amb un nom que significa ‘Petit tigre’. El seu pare es diu LǎoHǔ, que significa ‘Tigre vell’

En XiǎoHǔ va néixer a Jeilong-Xiang, un indret molt fred del nord de la Xina enganxat a Sibèria, però ara viu a Espanya.

En realitat, a la Xina hi ha 56 grups ètnics amb notables diferències socials, religioses i fins i tot racials.

En XiǎoHǔ és manxú, mentre que la majoria dels xinesos que hi ha a Espanya són han.

En XiǎoHǔ viu amb els pares en un poble de prop de Madrid, i fa poc va tenir una germaneta.

Segons els pares, aquesta és una de les millors recompenses de viure aquí, ja que a la Xina, per l’excés de població, la immensa majoria de matrimonis fins fa poc només podien tenir un fill.

Els pares responen al tòpic que als xinesos els agrada comerciar perquè tenen una botiga, però ell pensa que potser el que realment volen és ser independents, que sona més romàntic.

En realitat, els xinesos tenen més punts en comú amb els espanyols que amb la resta d’europeus.

Potser el que els resulta més difícil és la llengua, i per això pot semblar que es barregen poc.

En XiǎoHǔ pensa que no és culpa del castellà, sinó que venen d’una llengua tan complicada, farcida de normes i amb uns 50.000 pictogrames, que, lògicament, tenen la part del cervell destinada a l’aprenentatge de llengües molt ocupada amb la seva pròpia.

La fama dels xinesos és de ser molt treballadors, i és veritat que, a la majoria, els hi agrada treballar, però també els encanta
passar-s’ho bé.

Tenen moltíssimes festes i celebracions, els fascina reunir-se i, sobretot, menjar i divertir-se.

Per sort, la casualitat va fer que en XiǎoHǔ pogués aportar el seu granet de sorra i demostrar-ho amb un exemple...

L’ocasió va arribar quan feia dos dies que, pel mal temps, els alumnes no podien sortir al pati, i la informació meteorològica anunciava pluja per a la resta de la setmana.

Per distreure’ls, la professora els va proposar que cadascú expliqués un joc que poguessin fer sota cobert o una activitat lúdica per passar l’estona, insistint que els que eren d’origen estranger mostressin quelcom típic dels seus països respectius.

Semblava una
gran idea.

Molts jocs interactius de sempre són xinesos:

des del pedra, paper i tisora, que a la Xina és gairebé un esport nacional, ...

... passant pel diàbolo, el go, el tangram, el xiàngqí
i molts més.

En XiǎoHǔ volia presentar quelcom diferent però no es decidia: alguns jocs són una mica difícils, i el de pedra, paper i tisora és massa fàcil.

Quan va arribar a la botiga, va veure que l’àvia estava plàcidament brodant coixins, el seu gran entreteniment.

Per als orientals, la gent gran mereix molt respecte i són una font de saviesa. Per això, li va anar a demanar consell.

Mentre li explicava el que buscava, ella el mirava per sobre de les ulleres acariciant el cabdell de llana amb la mà.

Li va indicar amb la mà ossuda que se li acostés per donar-li la seva opinió a cau d’orella.

Quan ho va sentir, la cara d’en XiǎoHǔ es va il·luminar i se’n va anar corrents cap a dins de la botiga per agafar tot el que necessitava i posar en pràctica el consell de l’àvia.

Mentre el pare el duia a l’escola, ell s’aferrava al joc i demanava al Buda somrient que no deixés de ploure, perquè desitjava poder ensenyar-lo als companys.

Per sort, el diluvi no va parar i en XiǎoHǔ esperava nerviós que els altres anessin presentant les
seves propostes.

Ell era l’últim i el que havien mostrat els seus companys estava bé, però tot era conegut.

Els va ensenyar el que portava, un pot de bambú ple de llistons, un total de cent, amb un extrem pintat de vermell on destacava un número de color blanc.

Va demanar a la mestra que l’aguantés per sota i l’agités suaument cap endavant, amb un cop sec i lleuger al final, fins que caigués només un dels llistons.

Mentre ella es familiaritzava amb l’objecte, en XiǎoHǔ col·locava una llista sobre la pissarra amb cent punts.

Tots estaven molt intrigats, la professora va complir al peu de la lletra les instruccions i al cap de pocs segons va caure un dels llistons.

En XiǎoHǔ el va agafar i el va mostrar als companys: era el número 19, i va assenyalar la llista de la pissarra i va demanar a la mestra que llegís en veu alta el que indicava la llista i després ho fes.

Mentre llegia va esbossar un somriure, va posar una cara resignada i tot seguit va començar a agitar els braços amb els colzes enganxats al cos i a cloquejar.

La classe es recargolava de riure i la professora també i, immediatament després, tots volien agitar el pot.

L’assenyada àvia d’en XiǎoHǔ li havia aconsellat presentar una versió divertida del kau cim, més conegut com a ‘loteria poètica’.

Una pràctica ancestral de molts temples budistes en la qual un monjo interpreta, en un llibre enorme i grapejat, els possibles significats del número que ha obtingut el consultant.

Evidentment, l'àvia havia buscat cent alternatives que els fessin riure i passar-s’ho bé mentre que, al temple, se solen buscar respostes a temes relacionats amb la salut, l’amor i els negocis.

Ara, perquè tot acabés bé, només faltava que el pare d’en XiǎoHǔ no s’adonés de tot el que havia fet servir de la botiga.

Fi

N’estàs segur? Torna-ho a intentar!