EduCaixa
Something went wrong

Ensenyar en l'era digital

La digitalització de l'educació s'accelera i hem de treure aprenentatges per continuar ensenyant i aprenent

És innegable que el procés de digitalització no comença amb la crisi sanitària generada per la COVID-19, hi ha una història molt llarga i prolongada. El que passa és que jo penso que havíem entrat en una espècie d’altiplà, si veiéssim una corba, aquesta corba hauria entrat en un altiplà, la qual, els salts cap amunt anaven a poc a poc, i, de sobte, ha passat una cosa imprevista que genera el nostre confinament i tota la nostra vida digital es dispara. La COVID-19 ha generat la pujada de la corba i això també impacta en el món educatiu. El confinament fa que tots els estudiants siguin a casa, de totes les etapes educatives, entorn de deu milions de persones aprenent online, de sobte, i això lògicament va causar un impacte.

I l’interessant no és només com ara hem digitalitzat la docència i l’aprenentatge, sinó els aprenentatges que vinguin, fonamental, per al curs vinent i, encara més important, per al curs vinent, el curs 2021-2022. Aquí és on es mesurarà la nostra capacitat col·lectiva d’aprendre d’una situació de crisi com aquesta.

 

No només necessitem models de programació ajustats a l'online, sinó que els necessitem exprés

En relació amb la programació i amb la planificació que un docent fa abans de qualsevol procés d’ensenyament, afortunadament, tenim molts models de com planificar la docència online. Hem de pensar que tenim universitats senceres que no existeixen presencialment, només funcionen a través de la xarxa. És a dir, sabem programar per a la xarxa. Quin és el problema real que tenim? El problema real que tenim és el temps, hem de programar ja, per al dilluns vinent, per a la setmana vinent, i hem de programar no en manera simulació, sinó en manera live, com si fos una emissió per streaming, no som en una simulació, és a dir, el que programem esdevindrà el camí d’aprenentatge del nostre alumnat. Aleshores, no només necessitem models de programació ajustats a l’online, sinó que jo diria models de programació exprés.

Existeixen dues grans passes per realitzar una programació ajustada a l'online 

1.- IDENTIFICAR LES IDEES I TASQUES QUE VOLEM ENSENYAR

A partir d’aquesta gran idea, quina tasca autèntica realitzarà la gent que aprèn amb tu, els teus estudiants, per demostrar que ha comprès aquest concepte.

2.- DEFINIR ACTIVITATS QUE MILLORIN LA COMPRENSIÓ

I després has d’inserir el pas inserir, el pas dos, i el pas dos són les activitats que et porten des d’aquesta idea fins a aquesta tasca autèntica que tu pots fer per demostrar comprensió. Per exemple, si la tasca autèntica és fer un sondeig per conèixer l’opinió d’una part de la població sobre les fake news, perquè tu estàs treballant el concepte de fake news, perquè hauràs de pensar quines són les activitats que porten d’aquí a aquí, perquè la clau en digitalització, en educació digital, és que hem de visualitzar les activitats d’aprenentatge com un camí, com una escala que ens permet arribar a la comprensió.

 

Hem de visualitzar les activitats d'aprenentatge com un camí 

A l’aula, és molt interessant, perquè en realitat la clau de tot és el contacte visual, aquesta és la dificultat de ser docent, notar que el contacte visual és el que et permet mantenir un flux de feedback permanent en el qual tu vas mirant, veient la cara de la gent, veient si estàs atent, si no. Tota aquesta informació del contacte visual desapareix en l’aprenentatge online i, aleshores, necessitem crear aquesta escala, aquestes seqüències d’activitats que garanteixin la comprensió, entre altres coses aportant diverses fonts d’informació: aportant aquest vídeo, aquesta lectura, aquest moment de tutoria a través d’una plataforma de videoconferència... Bé, aquests són una mica els vímets per a aquest procés de planificació exprés al qual ens veiem abocats ara.

 

El digital no tanca finestres, però obre moltes oportunitats

L’interessant de l’impacte del digital en el pedagògic és que no tanca finestres, però sí que obre moltes oportunitats. En el terreny de l’educació digital hi ha un concepte molt difícil de traduir al català, que és el concepte affordances. El que vol dir és que la tecnologia et permet obrir oportunitats que, d’una altra manera, són molt difícils. Com fem que un grup d’estudiants contacti amb un investigador en astrofísica que treballa a l’observatori que hi ha a Sierra Nevada, si aquest grup és a Tarragona?

L’impacte del digital hem de veure’l com l’obertura de possibilitats. El que passa és que, quan s’obren les oportunitats, resulta que el digital t’anima, no et força, però t’anima a fer alguna cosa, i aquest fer alguna cosa significa tacar-se les mans, produir alguna cosa, crear alguna cosa. No només escoltar alguna cosa, no és aquesta idea d’aprendre escoltant, sinó aprendre fent. Aleshores, la tecnologia ens ha fet tornar al passat quan, a la fi del segle xix i principis del xx, els grans pedagogs deien que es podia aprendre fent, creant coses. Això és una proposta de finals del segle xix i la tecnologia ens posa per davant aquesta possibilitat. Bé, perquè moltes d’aquestes pedagogies emergents tenen en la tecnologia un poderosíssim aliat.

 

Les noves maneres d'ensenyar tenen en la tecnologia un aliat poderosíssim

No hi ha una recepta única, perquè ensenyar és un procés complex, perquè depèn de qui ensenya, de què vol ensenyar, de qui vol ensenyar, depèn del temps, depèn de la infraestructura, llavors, no hi ha una única manera d’ensenyar. Ara, per exemple, durant el confinament, estic convençut que moltes companyes i companys hauran optat per gravar vídeos, hauran optat per concentrar-se en un moment inicial de videoconferència i aportar, potser, lectures, o projectes o tasques. És a dir, no hi ha una sola manera d’ensenyar, i jo penso que la dificultat d’ensenyar radica precisament en el fet que tu has de triar la manera més adequada d’ensenyar depenent dels objectius que t’estàs plantejant i dels individus amb els quals estàs treballant, etcètera.

L’important és que la teva motxilla porti moltes maneres possibles d’ensenyar. És a dir, si la teva motxilla només porta una manera d’ensenyar, aleshores, si tens un problema, perquè llavors estàs pressuposant que aquesta manera és la millor i única manera d’ensenyar per a tot l’alumnat totes les matèries... I això sí que és molt discutible avui, des de la recerca i des de la pràctica.

 

L'important és que la teva motxilla porti moltes maneres d'ensenyar 

En tot procés d’aprenentatge hi ha d’haver avaluació. Aprendre és un procés seqüencial: vas avançant a poc a poc, a vegades té reculades, tens avanços... Bé, perquè avaluar és observar aquest procés.

 

Avaluació sense feedback no serveix per a res

Avaluació sense feedback no serveix per a res. Seria com si algú vingués amb una checklist, però callat, dient «ha fet això, allò altre, allò altre...». D’acord, doncs, si no li ho dius, qui aprèn no pot solucionar els seus problemes, llavors, avaluació i feedback han d’anar necessàriament units.

I hi ha una tercera paraula, lluny, que és la paraula qualificació, que és important per al sistema, perquè és una manera sintètica de comunicar a les famílies i al propi Estat una visió molt reduïda d’aquest procés d’aprenentatge, bé a mi m’interessa sobretot la part d’avaluació i feedback. I aquí la tecnologia té també molt a aportar. Del que parlem és d’utilitzar els recursos que ens ofereix avui la tecnologia per poder recollir dades, processar-les, comprendre-les i donar un feedback a l’estudiant. Posem un exemple molt senzill, quan jo era un estudiant més jove i aprenia llengües, perquè no era tan fàcil gravar-me, per exemple, parlant en una llengua estrangera, molt menys enviar-li aquest àudio al professor o la professora, molt menys que aquest pogués agafar l’àudio, parar-lo, trossejar-lo, seleccionar un fragment, afegir-hi comentaris i retornar-me’l. Com avui sabem, això és bastant senzill.

És a dir, el canvi no és només aprendre eines, el canvi és una poderosa transformació de la manera d’entendre l’avaluació. És cert que hi ha línies molt potents, perquè hi ha una gran inversió en el que coneixem com a aprenentatge adaptatiu, que és aquesta idea que la intel·ligència artificial podrà permetre, juntament amb l’anàlisi de les grans dades, que tu vagis resolent una sèrie de tasques online, l’envies a la plataforma i l’algorisme, doncs, revisa, et dóna informació i a més et compara amb una base de dades enorme. Bé, sí, aquesta és una de les grans promeses del que es coneix com a aprenentatge adaptatiu. El gran risc és que la intel·ligència artificial sí que ens porti a la simplificació del currículum, és a dir, que hàgim d’adaptar el currículum a allò que es pugui treballar des d’aquestes experiències d’aprenentatge adaptatiu, controlades per intel·ligència artificial, la qual cosa, evidentment, seria un error. Jo crec que la tecnologia sí que permet una experiència d’avaluació globalment molt interessant, però no necessàriament mitjançada per la intel·ligència artificial. El canvi no és només d’aprendre eines, sinó, sobretot, és un canvi de mentalitat.

 

Recuperar l'autoavaluació i la coavaluació per millorar l'educació 

El primer, parlant d’avaluació i de feedback, qui dóna el feedback? En un context d’educació virtual, el feedback no el pot donar només el docent, perquè és literalment impossible, en termes quantitatius, aleshores, hem de recuperar altres dues propostes, que sempre han estat aquí, que són l’autoavaluació i la coavaluació, l’avaluació entre parells. Recordem sempre que no estem parlant de qualificació, que potser algú pot confondre’s i pensar «ja som en la utopia que un es qualificarà a ell mateix». No és això. És que tu puguis, per exemple, utilitzant una rúbrica que t’han donat prèviament, saber si la tasca que acabes de fer està en un nivell 1, 2, 3 o 4. Tu observes el producte que has creat i dius «bé, vegem: d’acord amb aquest criteri, amb aquest indicador, perquè jo sóc aquí, aquí o aquí». O t’ho pot dir un company o una companya a través de coavaluació. O t’ho pot dir el docent. És a dir, tenim una bateria de possibilitats que ens permet que l’individu s’avaluï ell mateix, per tant es doni feedback, a través d’una eina tipus rúbrica, tipus checklist, etcètera, o pot ser que sigui un igual qui avaluï l’aprenent, o pot ser que t’ho aporti una persona externa, i ara vindria, per exemple, famílies avaluant. No qualificant: avaluant. Jo tinc evidències de centres que ja ho estan fent, un d’ells, d’aquí, de Barcelona. Famílies que avaluen la tasca, el producte, l’artefacte que crea. No ho qualifica, ho avalua i l’assessora i l’ajuda.

Jo penso que cal, d’alguna manera, diversificar, tant qui fa l’avaluació i qui aporta feedback, com les eines que utilitzem per a l’avaluació i el feedback.

Vídeo entrevista a Fernando Trujillo

Amb motiu del tancament d'escoles i la suspensió de les activitats presencials educatives, parlem amb Fernando Trujillo per a abordar un dels grans temes que ens deixa la crisi del Coronavirus: la digitalització de l'educació i l'adaptació dels docents a ajustar la seva activitat acadèmica cap a un model online.

Fernando Trujillo és professor en la Universitat de Granada i un referent de la innovació docent a Espanya on ha dedicat les seves principals línies de recerca en el disseny curricular i l'ús educatiu de les TIC.

 

Ponent

Fernando Trujillo

Doctor en Filología Inglesa y profesor en la UGR

Fernando es un referente de la innovación docente en España y sus principales líneas de investigación incluyen el diseño curricular y el uso educativo de las TIC.

Llegir més

-/5

Valoració mitjana global

Basat en valoracions

HAS PARTICIPAT?