EXPERIÈNCIES

Parlem amb docents, acadèmics i experts educatius sobre educació.
Entrevista a Fernando Trujillo

Entrevista a Fernando Trujillo

Ensenyar en l'era digital

La digitalització de l'educació s'accelera i hem de treure aprenentatges per continuar ensenyant i aprenent És innegable que el procés de digitalització no comença amb la crisi sanitària generada per la COVID-19, hi ha una història molt llarga i prolongada. El que passa és que jo penso que havíem entrat en una espècie d’altiplà, si veiéssim una corba, aquesta corba hauria entrat en un altiplà, la qual, els salts cap amunt anaven a poc a poc, i, de sobte, ha passat una cosa imprevista que genera el nostre confinament i tota la nostra vida digital es dispara. La COVID-19 ha generat la pujada de la corba i això també impacta en el món educatiu. El confinament fa que tots els estudiants siguin a casa, de totes les etapes educatives, entorn de deu milions de persones aprenent online, de sobte, i això lògicament va causar un impacte. I l’interessant no és només com ara hem digitalitzat la docència i l’aprenentatge, sinó els aprenentatges que vinguin, fonamental, per al curs vinent i, encara més important, per al curs vinent, el curs 2021-2022. Aquí és on es mesurarà la nostra capacitat col·lectiva d’aprendre d’una situació de crisi com aquesta.   No només necessitem models de programació ajustats a l'online, sinó que els necessitem exprés En relació amb la programació i amb la planificació que un docent fa abans de qualsevol procés d’ensenyament, afortunadament, tenim molts models de com planificar la docència online. Hem de pensar que tenim universitats senceres que no existeixen presencialment, només funcionen a través de la xarxa. És a dir, sabem programar per a la xarxa. Quin és el problema real que tenim? El problema real que tenim és el temps, hem de programar ja, per al dilluns vinent, per a la setmana vinent, i hem de programar no en manera simulació, sinó en manera live, com si fos una emissió per streaming, no som en una simulació, és a dir, el que programem esdevindrà el camí d’aprenentatge del nostre alumnat. Aleshores, no només necessitem models de programació ajustats a l’online, sinó que jo diria models de programació exprés. Existeixen dues grans passes per realitzar una programació ajustada a l'online  1.- IDENTIFICAR LES IDEES I TASQUES QUE VOLEM ENSENYAR A partir d’aquesta gran idea, quina tasca autèntica realitzarà la gent que aprèn amb tu, els teus estudiants, per demostrar que ha comprès aquest concepte. 2.- DEFINIR ACTIVITATS QUE MILLORIN LA COMPRENSIÓ I després has d’inserir el pas inserir, el pas dos, i el pas dos són les activitats que et porten des d’aquesta idea fins a aquesta tasca autèntica que tu pots fer per demostrar comprensió. Per exemple, si la tasca autèntica és fer un sondeig per conèixer l’opinió d’una part de la població sobre les fake news, perquè tu estàs treballant el concepte de fake news, perquè hauràs de pensar quines són les activitats que porten d’aquí a aquí, perquè la clau en digitalització, en educació digital, és que hem de visualitzar les activitats d’aprenentatge com un camí, com una escala que ens permet arribar a la comprensió.   Hem de visualitzar les activitats d'aprenentatge com un camí  A l’aula, és molt interessant, perquè en realitat la clau de tot és el contacte visual, aquesta és la dificultat de ser docent, notar que el contacte visual és el que et permet mantenir un flux de feedback permanent en el qual tu vas mirant, veient la cara de la gent, veient si estàs atent, si no. Tota aquesta informació del contacte visual desapareix en l’aprenentatge online i, aleshores, necessitem crear aquesta escala, aquestes seqüències d’activitats que garanteixin la comprensió, entre altres coses aportant diverses fonts d’informació: aportant aquest vídeo, aquesta lectura, aquest moment de tutoria a través d’una plataforma de videoconferència... Bé, aquests són una mica els vímets per a aquest procés de planificació exprés al qual ens veiem abocats ara.   El digital no tanca finestres, però obre moltes oportunitats L’interessant de l’impacte del digital en el pedagògic és que no tanca finestres, però sí que obre moltes oportunitats. En el terreny de l’educació digital hi ha un concepte molt difícil de traduir al català, que és el concepte affordances. El que vol dir és que la tecnologia et permet obrir oportunitats que, d’una altra manera, són molt difícils. Com fem que un grup d’estudiants contacti amb un investigador en astrofísica que treballa a l’observatori que hi ha a Sierra Nevada, si aquest grup és a Tarragona? L’impacte del digital hem de veure’l com l’obertura de possibilitats. El que passa és que, quan s’obren les oportunitats, resulta que el digital t’anima, no et força, però t’anima a fer alguna cosa, i aquest fer alguna cosa significa tacar-se les mans, produir alguna cosa, crear alguna cosa. No només escoltar alguna cosa, no és aquesta idea d’aprendre escoltant, sinó aprendre fent. Aleshores, la tecnologia ens ha fet tornar al passat quan, a la fi del segle xix i principis del xx, els grans pedagogs deien que es podia aprendre fent, creant coses. Això és una proposta de finals del segle xix i la tecnologia ens posa per davant aquesta possibilitat. Bé, perquè moltes d’aquestes pedagogies emergents tenen en la tecnologia un poderosíssim aliat.   Les noves maneres d'ensenyar tenen en la tecnologia un aliat poderosíssim No hi ha una recepta única, perquè ensenyar és un procés complex, perquè depèn de qui ensenya, de què vol ensenyar, de qui vol ensenyar, depèn del temps, depèn de la infraestructura, llavors, no hi ha una única manera d’ensenyar. Ara, per exemple, durant el confinament, estic convençut que moltes companyes i companys hauran optat per gravar vídeos, hauran optat per concentrar-se en un moment inicial de videoconferència i aportar, potser, lectures, o projectes o tasques. És a dir, no hi ha una sola manera d’ensenyar, i jo penso que la dificultat d’ensenyar radica precisament en el fet que tu has de triar la manera més adequada d’ensenyar depenent dels objectius que t’estàs plantejant i dels individus amb els quals estàs treballant, etcètera. L’important és que la teva motxilla porti moltes maneres possibles d’ensenyar. És a dir, si la teva motxilla només porta una manera d’ensenyar, aleshores, si tens un problema, perquè llavors estàs pressuposant que aquesta manera és la millor i única manera d’ensenyar per a tot l’alumnat totes les matèries... I això sí que és molt discutible avui, des de la recerca i des de la pràctica.   L'important és que la teva motxilla porti moltes maneres d'ensenyar  En tot procés d’aprenentatge hi ha d’haver avaluació. Aprendre és un procés seqüencial: vas avançant a poc a poc, a vegades té reculades, tens avanços... Bé, perquè avaluar és observar aquest procés.   Avaluació sense feedback no serveix per a res Avaluació sense feedback no serveix per a res. Seria com si algú vingués amb una checklist, però callat, dient «ha fet això, allò altre, allò altre...». D’acord, doncs, si no li ho dius, qui aprèn no pot solucionar els seus problemes, llavors, avaluació i feedback han d’anar necessàriament units. I hi ha una tercera paraula, lluny, que és la paraula qualificació, que és important per al sistema, perquè és una manera sintètica de comunicar a les famílies i al propi Estat una visió molt reduïda d’aquest procés d’aprenentatge, bé a mi m’interessa sobretot la part d’avaluació i feedback. I aquí la tecnologia té també molt a aportar. Del que parlem és d’utilitzar els recursos que ens ofereix avui la tecnologia per poder recollir dades, processar-les, comprendre-les i donar un feedback a l’estudiant. Posem un exemple molt senzill, quan jo era un estudiant més jove i aprenia llengües, perquè no era tan fàcil gravar-me, per exemple, parlant en una llengua estrangera, molt menys enviar-li aquest àudio al professor o la professora, molt menys que aquest pogués agafar l’àudio, parar-lo, trossejar-lo, seleccionar un fragment, afegir-hi comentaris i retornar-me’l. Com avui sabem, això és bastant senzill. És a dir, el canvi no és només aprendre eines, el canvi és una poderosa transformació de la manera d’entendre l’avaluació. És cert que hi ha línies molt potents, perquè hi ha una gran inversió en el que coneixem com a aprenentatge adaptatiu, que és aquesta idea que la intel·ligència artificial podrà permetre, juntament amb l’anàlisi de les grans dades, que tu vagis resolent una sèrie de tasques online, l’envies a la plataforma i l’algorisme, doncs, revisa, et dóna informació i a més et compara amb una base de dades enorme. Bé, sí, aquesta és una de les grans promeses del que es coneix com a aprenentatge adaptatiu. El gran risc és que la intel·ligència artificial sí que ens porti a la simplificació del currículum, és a dir, que hàgim d’adaptar el currículum a allò que es pugui treballar des d’aquestes experiències d’aprenentatge adaptatiu, controlades per intel·ligència artificial, la qual cosa, evidentment, seria un error. Jo crec que la tecnologia sí que permet una experiència d’avaluació globalment molt interessant, però no necessàriament mitjançada per la intel·ligència artificial. El canvi no és només d’aprendre eines, sinó, sobretot, és un canvi de mentalitat.   Recuperar l'autoavaluació i la coavaluació per millorar l'educació  El primer, parlant d’avaluació i de feedback, qui dóna el feedback? En un context d’educació virtual, el feedback no el pot donar només el docent, perquè és literalment impossible, en termes quantitatius, aleshores, hem de recuperar altres dues propostes, que sempre han estat aquí, que són l’autoavaluació i la coavaluació, l’avaluació entre parells. Recordem sempre que no estem parlant de qualificació, que potser algú pot confondre’s i pensar «ja som en la utopia que un es qualificarà a ell mateix». No és això. És que tu puguis, per exemple, utilitzant una rúbrica que t’han donat prèviament, saber si la tasca que acabes de fer està en un nivell 1, 2, 3 o 4. Tu observes el producte que has creat i dius «bé, vegem: d’acord amb aquest criteri, amb aquest indicador, perquè jo sóc aquí, aquí o aquí». O t’ho pot dir un company o una companya a través de coavaluació. O t’ho pot dir el docent. És a dir, tenim una bateria de possibilitats que ens permet que l’individu s’avaluï ell mateix, per tant es doni feedback, a través d’una eina tipus rúbrica, tipus checklist, etcètera, o pot ser que sigui un igual qui avaluï l’aprenent, o pot ser que t’ho aporti una persona externa, i ara vindria, per exemple, famílies avaluant. No qualificant: avaluant. Jo tinc evidències de centres que ja ho estan fent, un d’ells, d’aquí, de Barcelona. Famílies que avaluen la tasca, el producte, l’artefacte que crea. No ho qualifica, ho avalua i l’assessora i l’ajuda. Jo penso que cal, d’alguna manera, diversificar, tant qui fa l’avaluació i qui aporta feedback, com les eines que utilitzem per a l’avaluació i el feedback.

Llegir més

El primer Campus Virtual dels Reptes EduCaixa

El primer Campus Virtual dels Reptes EduCaixa

Una experiència transformadora des del confinament

Tres dies de conferències inspiradores, tallers i activitats per a millorar i ultimar els projectes transformadors en els quals han treballat durant tot el curs dins dels Reptes Emprèn, Big Data, BeCritical i STEAM. Si l'epidèmia del coronavirus no va poder vèncer a l'escola, tampoc va poder fer-ho amb els Reptes d'EduCaixa i menys encara amb tot el talent i el compromís que van demostrar els alumnes i docents participants. Més de 350 estudiants i 85 docents d'Espanya, Portugal i Colòmbia van participar del 5 al 7 de maig al Campus Virtual dels Reptes EduCaixa: tres dies d'inspiració, formació, acció col·laborativa i aprenentatge per equips per a impulsar projectes que algun dia poden ajudar a transformar aquest món incert. Precisament en aquests moments de desafiament social i econòmic que ens ha imposat el Covid-19 més sentit té potenciar el talent, el compromís amb la transformació social, el treball en equip, l'emprenedoria, el pensament crític, la cultura científica i l'aprofitament del BigData, que són els grans objectius dels programes desplegats per EduCaixa per a estudiants d'entre 14 i 18 anys. Emprèn, Big Data, BeCritical i STEAMxChange són els quatre reptes en els quals van treballar els participants al Campus Virtual, guiats pels seus EduCoaches i després d'escoltar intervencions inspiradores de ponents com les de Karim Hallal Carregui, Ana Pastor (Newtral), Pablo Sánchez (BeCorpSpain), Roger Paredes (IrsiCaixa), Lucía González Navarrete (Inspira), José Mari Luzárraga (Mondragón Team Academy) o les de Javier Giménez i Manu Pradas (tècniques de comunicació i expressió). A partir de les seves aportacions i de les activitats programades per a cada Repte, els equips van millorar els projectes amb els quals van arribar fins al Campus de la setmana passada i continuaran entrenant competències clau per al món d'avui i de demà. Per exemple, en aquests dies els participants van aprendre l'especial rellevància de saber comunicar i, de fet, l'adquisició d'aquesta habilitat va ser clau per a la presentació en vídeo que havien de fer per a exposar el resultat del seu treball i del seu aprenentatge. Els integrants dels cinc millors equips són premiats amb un portàtil. I els seus professors, que també van haver de fer front als seus propis reptes, opten a un curs de formació online del MIT (Massachusetts Institute of Technology). Guanyadors o no, aquests tres dies van ser clau per al futur de tots els joves participants. Que l'activitat d'aquestes intenses jornades sigui plenament online aporta un valor afegit inqüestionable a la seva formació en aquests moments en els quals, a causa del Covid-19, en tots els àmbits s'està valorant la importància de saber treballar en remot, sobretot en equip.

Llegir més

Entrevista a Digna Couso:

Entrevista a Digna Couso:

STEAM, ciència per a tots

Què és l'educació STEAM? L’educació STEAM s’orienta a desenvolupar les competències dels nens i les nenes, els alumnes i les alumnes en un àmbit global. Intentar que aquelles competències que normalment associàvem a la ciència, a la tecnologia, a l’enginyeria, a la matemàtica es treballin més juntes, més contextualitzades, i en connexió també amb les arts, amb l’ètica, amb la filosofia, amb la història.   Apoderar l’alumnat perquè prengui decisions millors en l’àmbit científic-tecnològic Al final el que volem amb l’educació STEM i STEAM és que els alumnes siguin capaços de prendre decisions de l’àmbit científic-tecnològic de manera apoderada i informada; és a dir, que puguin decidir si això de vacunar-se o no vacunar-se és un tema rellevant per a ells sense basar-se en si ara està de moda, o si no ho faig perquè els científics ho diuen. Han de tenir realment criteri, entendre les evidències, poder proporcionar arguments basats en proves.   L’educació STEAM pot contribuir al fet que més alumnes s’interessin i gaudeixin de la ciència STEM és l’objectiu, STEAM és una manera de fer STEM i és una de les millors maneres de fer-ho. Si es fa bé, és molt creatiu perquè està més contextualitzada; perquè, en alguns casos, persones que potser ja havien decidit que no són de l’àmbit científic-tecnològic donen una segona oportunitat perquè arriba a través de canals diferents, per exemple, relacionats amb la música, amb les arts escèniques, amb les arts plàstiques, però també amb la política, amb la història, amb la llengua. Perquè veiem que molts alumnes no tenen aquest capital familiar, amb familiars propers que es dediquin a la tecnologia, a l’enginyeria, a la ciència, a les matemàtiques o que no tenen aquest suport familiar. Las matemàtiques solen ser una assignatura que genera fins i tot ansietat en alguns alumnes, i no tenen el suport familiar per fer-ho millor, o no són a prop de la ciència, etc. Aquests alumnes i aquestes alumnes, normalment en aquest àmbit, no és solament que no se’ls doni bé, és que no senten una estima, una atracció, no donen una oportunitat per veure si, d’alguna manera, poden contribuir en la seva vida. La diversitat de perfils enriqueix la nostra ciència Algunes persones diuen que STEAM és el que ens solucionarà la perspectiva de gènere. No necessàriament. Seria molt dur dir que hem de vestir la ciència de rosa perquè a les nenes els agradi. Això no és veritat. No cal posar-la dins d’un quadre perquè s’hi acosti. El que cal fer és una ciència social, contextualitzada que agradi a tothom. Ni als nens, ni a les nenes, ni a aquells que se’ls dóna bé ni a aquells que se’ls dóna malament, a tots. Unes matemàtiques molt més en context, amb molts menys exercicis i més problematitzades, que tu hagis de pensar. I això de vegades se’ns oblida, que als nens els agrada, ho prenen com un repte, és un joc. La major part dels problemes matemàtics no deixen de ser un joc d’estratègia, i el mateix amb l’enginyeria, es poden crear moltes coses que tinguin utilitat social. Es poden crear aplicacions que ajudin amb la cura personal, que serveixin per relacionar-se amb uns altres o per aconseguir un món més sostenible. Aquest tipus de contextos atreu més tots els alumnes, incloses les noies. Per això et dic, no és un tema de STEM o STEAM, és un tema de quina perspectiva vols fer servir per fer-ho. A mi la perspectiva que m’atreu, és que, quan es fa STEAM des de la perspectiva d’equitat, és una situació win-win perquè més alumnat pot gaudir i aprendre en aquest context, però alhora més alumnat diferent pot tenir una oportunitat d’arribar a la vida professional científica-tecnològica. El que ens passa com a país és que, en general, en l’àmbit científic-tecnològic, tenim uns perfils professionals molt homogenis. Els enginyers i els científics som molt semblats els uns als altres. Ens agrada un mateix tipus de coses, tenim unes capacitats molt desenvolupades en un costat i unes altres no tant. Com més gent diversa, que pensa totalment diferent, que se li donen bé altres coses, arribi a l’àmbit científic-tecnològic, més possibilitats tindrem de ser més creatius en l’àmbit científic-tecnològic, aconseguir més qualitat i, sobretot , una ciència, una tecnologia, unes matemàtiques amb perspectiva d’equitat i gènere. No es tracta tant de fer STEM o STEAM; sí o no, sinó que l’educació científica, tecnològica, matemàtica que fem s’enfoqui des de la perspectiva de gènere, d’equitat, i aconseguir que la ciència, la tecnologia i les matemàtiques no siguin assignatures per a aquells que són d’una determinada manera, sinó que siguin una cosa que considerem que forma part de l’alfabetització de tota la ciutadania.

Llegir més

Entrevista a Pablo Fernández Berrocal

Entrevista a Pablo Fernández Berrocal

Hablamos sobre educación emocinal

La educación emocional (EE) está en boca de todos, y no es de extrañar; en un mundo cada vez más globalizado, fluido y digitalizado, la Educación emocional se convierte en un elemento clave en la formación de nuestro alumnado. Si la educación emocional se integra en las aulas, el alumnado puede llegar a desarrollar una inteligencia emocional (IE) que le permita enfrentarse mejor a los retos que imperan en la nueva sociedad de un modo global y equilibrado, como, por ejemplo, a la gestión de la incertidumbre y a la adaptación al cambio constante. Pero hablar de inteligencia emocional implica reflexionar sobre un término relativamente nuevo; por ello, aún quedan incógnitas por resolver. ¿Cómo podemos incorporarlo en los centros escolares? ¿Debe ser una asignatura o un aprendizaje transversal? Pablo Fernández, catedrático en Psicología en la Universidad de Málaga, nos da las claves para aplicarla en los centros educativos: Para integrar la IE en las aulas de un modo longitudinal (a lo largo de la escolarización) debemos tener en cuenta las diferentes etapas sociocognitivas. Se trata de seguir un proceso adecuado que consiste en desarrollar las capacidades emocionales desde lo más simple a lo más complejo; desde la detección de la emoción, hasta la expresión y regulación. ​ La IE no puede estudiarse como una asignatura, es una inteligencia transversal a todos los contenidos. Además, si queremos obtener cambios reales y significativos, no se puede hacer en un período de tiempo corto. Se requiere un trabajo constante, semanal y mensual. ​ Educar emocionalmente es educar globalmente. El alumnado que recibe una formación seria y rigurosa en IE tiene altos beneficios tanto a nivel cognitivo, como físico y social: presenta menos depresión, su rendimiento académico se incrementa y se muestra más cooperativo y menos agresivo. Esto se refleja, por ejemplo, en temas tan delicados como el bullying o el ciberbullying.

Llegir més

Entrevista a Fernando Trujillo

Ensenyar en l'era digital

El primer Campus Virtual dels Reptes EduCaixa

Una experiència transformadora des del confinament

Entrevista a Digna Couso:

STEAM, ciència per a tots

Entrevista a Pablo Fernández Berrocal

Hablamos sobre educación emocinal

Entrevista a Kate Atkins

L'educació basada en l'evidència

Entrevista a Ron Ritchhart

La cultura de pensament i com fomentar-la a les aules

ENTREVISTA A DAVID BUENO

La importància de la neuroeducació

Endinsant-nos en l'inspirador món de Silicon Valley

Així va ser l'experiència dels equips guanyadors

EXPERIÈNCIES A EDUCAIXA